La despersonalització de la Casa Museu Lluís Domènech i Montaner
Des del Centre d’Estudis Lluís Domènech i Montaner (CEDIM) volem expressar la nostra profunda preocupació per la involució de la Casa Museu Lluís Domènech i Montaner de Canet de Mar. L’equipament es troba immers en un procés evident de despersonalització progressiva i d’afebliment del seu relat fundacional que posa en risc la coherència del projecte original: un espai dedicat a posar en valor la figura i l’obra de Lluís Domènech i Montaner.
1.- Deriva de la programació i desplaçament del relat central
La inauguració de l’exposició temporal dedicada al fotògraf Eugeni Forcano, en motiu del Centenari del seu naixement, n’és un exemple significatiu. Reconeixem i valorem profundament la figura de Forcano; tanmateix, l’exposició commemorativa del fotògraf a la Sala Jardí contribueix a desplaçar i confondre el focus domenequià de l’equipament.
D’altra banda, des de l’obertura provisional de la Sala Forcano l’any 2011 al primer pis de la Casa Museu, hi ha hagut temps suficient per plantejar un espai propi i permanent per al fotògraf, desvinculat del nucli identitari de l’equipament.
2.- Incorporació del mobiliari de l’arquitecte Granell
La instal·lació del conjunt del menjador de l’arquitecte Jeroni Granell, cedit en préstec el passat mes d’abril pel Museu del Disseny de Barcelona, tampoc respon a cap criteri museològic coherent amb la Casa Museu Lluís Domènech i Montaner.
La Casa Museu no és un museu del modernisme en general, sinó una casa-museu personal. Introduir-hi elements aliens a la vida i l’obra de Domènech i Montaner genera confusió històrica i distorsiona el relat. Aquesta decisió és un error que cal esmenar sense dilacions.
3.- Projecte de democratització de l’accés
El projecte d’un nou accés —presentat com una millora d’accessibilitat i amb un cost de 230.000 euros— implica una reducció substancial de la sala d’exposicions, amb afectació tant de la superfície útil com de la continuïtat lineal de l’espai expositiu temporal, fet que, si tira endavant, afeblirà substancialment la capacitat de projecció cultural de la sala.
D’altra banda, des del CEDIM qüestionem que aquest projecte sigui l’adequat per millorar l’accessibilitat. L’accés al primer pis de Can Rocosa, que concentra més del 80% del discurs museogràfic de la Casa Museu, continuarà sent inaccessible i impracticable per als visitants amb problemes de mobilitat. A més, el pas de la sala d’exposicions a la Casa Domènech per l’antiga sala jardí presenta amplades de pas totalment qüestionables que caldria revisar.
4.- Un model de governança de museu insuficient
El document Estatuts de la Casa Museu Domènech i Montaner, redactat recentment i en vies d’aprovació per part del plenari de l’Ajuntament de Canet de Mar, no configura una institució museística amb direcció científica, sinó un reglament intern subordinat a l’estructura municipal.
Tot i que la proposta d’”Estatuts” defineixen funcions pròpies d’un museu, el model de presa de decisions queda limitat a l’àmbit polític i a la direcció del museu, sense comptar amb òrgans d’assessorament científic ni de participació d’experts domenequians. Aquest plantejament emprat és incompatible amb la consolidació d’un projecte museístic de referència i condemna l’equipament a una dependència estructural que en limita el seu potencial.
La Casa museu necessita amb urgència un Consell Assessor d’experts que validi les línies de recerca del museu, que contribueixi a prendre decisions a l’hora de redactar un Pla Estratègic i que doni la governança científica a l’equipament, des de fa anys inexistent.
5.- Conclusions
Per tot el que hem exposat, des del CEDIM ens veiem obligats a desaprovar les polítiques patrimonials del regidor de Cultura, Emili Sánchez, que en alguns casos són fins i tot directament contraproduents per a la preservació del llegat domenequià.
Amb més de trenta-cinc anys d’història, la Casa museu no ha estat capaç d’assolir el paper de referent que li correspondria en l’àmbit domenequià. Des de fa dècades, la manca d’un projecte científic sòlid i la derivació cap a una programació recent, que sovint substitueix el rigor per una dinamització de caràcter folklòric, han situat la Casa Museu en un risc real i imminent de pèrdua progressiva de la seva identitat. I l’atmosfera domenequiana d’un espai no es recupera amb documents administratius, reglaments ni reorganitzacions internes -reiteradament pendents des de fa anys-, sinó amb un projecte sostingut, fonamentat en la passió per la recerca, el compromís amb el rigor acadèmic i la voluntat real de divulgar l’obra de Lluís Domènech i Montaner. Aquesta dimensió, que durant uns anys va donar sentit a la Casa museu, fa massa temps que s’ha esvaït.
Sense un lideratge intel·lectual i emocional sòlid, cap estructura administrativa no podrà restituir l’autenticitat ni la profunditat que el llegat domenequià mereix a Canet de Mar. Afortunadament, aquest patrimoni no s’ha perdut i es manté viu fora de la Casa museu gràcies al compromís i a la continuïtat d’acció que el Centre d’Estudis Lluís Domènech i Montaner exerceix de manera ininterrompuda des de 2013.
Centre d’Estudis Lluís Domènech i Montaner
